I per tant, em sentia en una via morta, sense cap mena de diferència entre l'abans i l'ara. Com si el que em varen posar al genoll fos l'aigua amb sucre d'un nen quan es queixa de mal de panxa.
Ara, a quatre dies perquè faci un any que les cèl·lules mare estan treballant dins del meu genoll i a tres perquè em facin la primera ressonància amb mesura de cartílag des d'aleshores i que servirà per veure si de veritat això està funcionant o no, si que cal que expliqui que últimament han sigut espectaculars la millora de les sensacions. No sé si fa un mes o més, no en tinc ni idea, i és que precisament per això no ho sé, perquè de mica en mica he anat corrent i gairebé sense dolor. A vegades sense sentir el genoll en absolut. I d'això es tracta, de no sentir-lo, de córrer l'estona que sigui, amb la intensitat que sigui, i el desnivell que sigui i no sentir res.
O res més que sentir-te bé.
I a partir de dimecres sabré si aquestes sensacions són només fruit de la meva voluntat de sentir que millora o estan basades en un fet científic i real i el meu cartílag s'està regenerant a poc a poc però sense aturador, posant-se a to perquè me'l pugui tornar a carregar corrent hores i hores. I més hores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada