CAMÍ DE SANTIAGO FRANCÈS (CAT)

Me'n vaig a fer el Camí de Santiago tot solet. Bé, amb la meva bicicleta de muntanya. Ella i jo, sols, l'un amb l'altre. Parella de fet.

I si, tot i que aquí hi ha qui s'entesta a dir-ne el Camí de Sant Jaume, amb la ràbia que ens fa als Jaumes que ens diguin Santis, imagino la ràbia que l'hi deu fer a l'Apòstol que li diguin Jaume. Per tant, primera mostra de respecte: me'n vaig a fer el Camí de Santiago.

Sortiré de Logroño, la meva segona pàtria, ja que tot just fa tres setmanes que vaig fer, també solet, de Saint  Jean Pied-de-Port fins allà, (ja faré una crònica amb calma algun dia...) i no em ve de gust repetir-ho amb tants pocs dies de diferència. La meva idea primera era tornar a començar i fer-ho sencer, com Déu mana, ja que sóc del parer, ja ho sabeu, que les coses es fan bé o no es fan, però al final, entre que no m'he pogut acabar de decidir a marxar fins avui (una mica just si que ho és...) i una cosa i l'altra, doncs que no em ve de gust repetir aquesta etapa. Sé que deixo de fer cap a 170 km molt macos, però encara me'n queden per davant més de 600 que no em decebran en absolut.
Crec que en tindré prou, més tenint en compte que tot just fa mesos que vaig amb bici una mica seriosament. Com ja he comentat alguna vegada, em vaig comprar la btt  el passat octubre, encara no fa l'any, però no em va enganxar, i és des del març, quan vaig començar a anar amb la de carretera quan vaig començar a agafar-li el "tranquillo" i a pedalar de valent. Així doncs, tot i que l'orgull em diu que "l'he de fer des del començament" el seny i els embolics d'última hora que m'han fet dubtar fins avui de si hi vaig o si no, em fan sortir de la meva estimada capital de la Rioja.

Abans que res aclareixo que ni faig cap mena de penitència, ni he de complir cap promesa, ni hi ha un rerefons religiós, ni tan sols l'objectiu és fer turisme històric.
NO. No és res de tot això però potser acabarà sent com una penitència, acabaré prometent que mai més, cagant-me en algun estament religiós i al final segur que tot es resumirà en una experiència histèrica.

Normalment tothom que es planteja fer el Camino ho fa, com a mínim, mogut per un dels motius anteriors, si no per dos o potser fins i tot per tots. Jo no. El que he dit abans és cert. No em mou cap motivació concreta, com a màxim podria dir que la motivació és esportiva, però crec que ni tan sols és això tot i que potser és l'única on ho podria ubicar.

Repte esportiu...(?) Home, si. Una mica. Però no de la manera que ho he estat vivint tota la vida, on un repte esportiu anava lligat sense discussió a portar un pitrall enganxat al pit i a un tret de sortida voltat de gent amb el ganivet a la boca disposada a esquarterar-me a la primera corba o a la meitat de la primera pujada. No, potser m'he fet gran o potser és que no em motiva competir si no puc fer-ho a algun lloc que realment em captivi molt, o en una cursa tan llarga que només de plantejar-me-la em vingui aquella suor freda, acolloniment se'n diu.
Crec que més aviat ho plantejo com una explosió controlada abans de l'explosió espontània que, per culpa de l'estat de nervis que suposa avui en dia ja no només la feina sinó la vida en general, podria fer la meva pobra i solitària neurona si no trobava alguna manera de castigar el meu cos durant hores i hores i així alliberar la meva ment en la mateixa proporció. M'havia acostumat a fer, un parell de cops cada any, una barreja de turisme, competició esportiva i desconnexió cerebral, que suposava una buidada forta de les meves forces, que demanava una gran exigència física, però esgotar el cos m'alimentava la ment. L'enfortia. I ho enyoro. Molt.

Fa més d'un any que estic lesionat del genoll. No us ho havia dit mai, no? I en tot aquest temps he vist com amics i coneguts anaven de cursa en cursa, com aquestes s'anaven celebrant absents de la meva absència i jo em delia en silenci prometent-me a mi mateix que aviat hi tornaria. Però porto 14 mesos esperant que jo compleixi aquesta promesa i ja començo a pensar que no tinc paraula. I això mai. Demà a primera hora agafo el tren i ja sé que no serà el mateix. No seran 300 km pel desert, ni per cap selva, de moment em conformaré amb unes miques més de 600 pel Camino de Santiago. No serà competició contra ningú, ni tan sols contra mi mateix. No porto cap pla concret, tret de parar a menjar quan tingui gana i aprofitar per pedalar tantes hores com la llum ho faci possible.

I perquè el Camino? Molt senzill de respondre: Perquè és fàcil, no necessito cap mena d'organització, ni avituallaments, ni marcatge ni res de res. El Camino francès és el GR més utilitzat del món. Això el fa assequible i senzill de fer ja que disposes de tots els serveis que necessites a tot moment, i ara, no estic per posar-me a marcar una ruta, ni preparar-me un gran material. Una bici, unes mini alforges, una tarja de crèdit i peles. Ah, i ganes de pedalar entre 10 i 12 hores diàries.

Però sol? Podria dir que vaig a fer en solitari aquesta ruta plena de peregrins perquè m'he perdut i em vull trobar a mi mateix. Dit així quedaria xulo. Però no. Que m'he perdut és cert, si més no el seny ja fa temps que el vaig perdre, però l'objectiu principal, no cal que us enganyi més, són els entrecots que cauran a l'hora de sopar, el pop que em jalaré a Melide i la mega mariscada que caurà, amb el permís de l'Apòstol, a Santiago mateix.

Així doncs, que el temps, la mecànica de la bici, les meves forces i les ganes de passar-ho bé m'acompanyin.

A la tornada us ho explico.

Bon camí!