AVUI ERA UN DIA D'AQUELLS...

No heu tingut mai un dia d'aquells... que ho hauríeu engegat tot a la merda?

Doncs no, al contrari del que podríeu pensar per aquest començament, avui per a mi no ha estat un dia d'aquells que són especialment dolents, però si que ha sigut un dia d'aquells que ja venen carregats de tota una setmana d'aquelles que acumulen el dallonsis de molts mesos d'aquells i que són fruit i conseqüència de ja massa anys com els que estem passant.
I justament, carregat com em sentia, amb un pes que no aconseguia veure però que em xafava les espatlles, havia decidit que "peti qui peti" plegaria a les 7 puntual i agafaria la bici i trauria els pulmons per la boca, el cor per les temples i el fetge... bé, el fetge deixem-lo pels gin-tònics. Però al final se m'han fet les 8 i he vist que no podia fer les 2 hores que m'havia promès a cop de pedal i quan estava fregant la desesperació he recordat les paraules (crec que no les he tergiversat gaire...) que ja fa molts mesos em va dir el metge que el proper setembre m'ha de fer el tractament al genoll  que m'ha de tornar a posar al món dels ultres:

-Pots fer tanta bici com vulguis i tanta natació com vulguis.
I córrer...? caminar depresseta vaja... Que ho puc fer?
-Pots fer tot el que no et provoqui dolor.

Aquesta és la frase! La que m'obre les portes del cel!!! Pots fer tot el que NO et provoqui dolor!!!!!

Però és clar. Llavors si provava de córrer ni que fossin 10 minuts el dolor era constant i m'he hagut de limitar durant molts mesos a la bici, la piscina i a caminar. Però ja fa unes quantes setmanes que trotant, trotant, ara una mica, ara una mica més, veig que puc començar a fer tiradetes maques, sense dolor que és el que compta, i de mica en mica reviure les sensacions que tot i no poder córrer durant tant de temps tinc tan gravades a la meva percepció.

Sé que no estic curat, que tot just no sento dolor en tirades curtes i lentes, molt lluny del que vull fer que són tirades molt llargues, 200, 300, 400... i més km. Sé que necessito el tractament amb cèl·lules mare com l'aire que respiro, però el poder començar a trobar aquestes sensacions em fa sentir... no sé com definir-ho. Suposo que em falta vocabulari per descriure-ho, però no em falten pels de punta als braços per demostrar-ho.

Així doncs, amb el "pots fer el que vulguis que no et provoqui dolor" gravat al front, m'he calçat les sabatilles i he anat a caminar/trotar a la zona de les Gorgues.

Les sensacions me les quedo per mi. Digueu-me egoista. Potser si, però són meves.

Potser un altre dia...